Setembre sempre m'acosta a tu.
Em desperta la inquetud
i un indici de tristesa
que porto callats sota la llengua.
I desploma el seny
al costat de la làpida freda
envoltada
de flors grogues que tremolen.
El crit de la nostàlgia aturat
reviu sempre al Setembre,
i surt pels porus
dibuixant espatlles on només hi ha agulles.
I amb la pluja,
va creixent la tendesa
en una debilitat perenne.
Setembre no té remei;
porta records
que derroten molt a poc a poc
totes les defenses;
i els murs s'esfondren com castells de sorra
en el desbordament
de l'aigua lluminosa
que condemna.
I cada vegada més a prop,
la Tardor s'albira
com un dolor preciós
que acordona la vida
a la reserva peremptòria d'una pena
que va darrere
d'una presència
inexistent.
I es que Setembre
és el mes traïdor de la memòria;
el mes que tot ho torna.
I en el fons de les paraules tristes
que el temps no perdona,
pren forma
l'irremeiable sentit del poema.
I em desborda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada