i ara, on?

Ho he vist. 

Que poquet s'estimen les vides.

Ja no sabem agafar les mans

que sobresurten de l'aigua,

perquè ens taquen la roba

i se'ns mulla la consciència

d'una sang perduda que ja quasi no sagna.

I ens espatllen la nostra imatge,

els nostres quefers són més importants

que els somnis que no tenen res més on aferrar-se.

Hem crucificat l'esperança

i en un món d'ulls s'han perdut les mirades,

i els sommis estan reservats al millor pagador,

que no paga si promet que ens traurà a la portada.

Seguim descansant entre còmodes coixins,

i adormint el cap amb expressions irades

que no van més enllà dels nostres llavis,

que poc importa que el món es remogui

entre cadàvers que no ens són res.

Hi ha humans, i humans, 

categories planes que vénen regides

per un egoisme que sempre guanya.

Omplint-nos la boca de paraules disfressades

d'una solidaritat de plata

que viu dins d'una urna, que no ha de ser tocada,

que queda tan bonica exposada a casa...

Posem-los un número al front,

llecem-los al mar

i seguim sonrient a la càmara.