No hi sóc.
Digueu a l'aire que no hi sóc,
que m'he obert la pell i he volat
allà on el mar és salvatge i la llum calmada.
No hi sóc.
Digueu al món que he tancat els llavis
i he venut les paraules, de preu impagable,
per una trista nostàlgia.
No hi sóc.
Digueu al vers que no hi sóc.
Que m'he cremat de matinada
al costat de l'epitafi de la poesia;
la que entre somni i somni va ser vigília,
la que moria.
I quan arribi el dia i s'il·lumini el matí,
seré la verdor fresca de l'heura plorosa,
fidel infidel,
aferrada sempre a la teva finestra.
Infinita.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada