Potser enlairar-me i fer com si no hi fos.
I mirar-me;
mirar-me picant sempre la pedra rodona i absurda
que és la meva carn.
I una ànima cansada.
Jo mateixa, amb el temps clos,
he optat per la drecera;
un buit blanc,
un os esquerdat,
la mateixa
amorosa
ferida
bategant.
Però ai las,
mira'm es mans,
hi tinc la vida!
La vida...
el dibuix
tebi
d'un plany.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada