Al pit creix lentament l'absència
i fa un clot que omplo de flors.
Qui va fer pluja de tots els records?
Qui va decidir, en un mutisme sobri,
que no hi havia prou llunes per descobrir?
En la llunyania es descriu un cel manrós
que recula front la llàgrima suïcida.
No hi sóc, no hi sóc,
la veu ensordida ja no sap fugir del cos.
Dibuixo un vers
i al pit em creix l'absència
dins d'un no-res.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada