Greu plaer

 

La ferma obscuritat em pren la mà;

no plora ningú.

Pel davant nostra ha passat la llum;

la veig allunyar-se

front el bes portuc que quasi no respira.

És la ferma obscuritat la que m'etima,

la que m'abraça;

quin sentit podria tenir que s'aturés als meus ulls?

-Jo li deixo la mà

i observo lentament com el dia s'esvaeix.

I què hi puc fer, 

si necessito creure justament el que no veig!

Del que els ulls no veuen, el cor se'n dol massa.

Quin greu plaer...