Sota la pell resseca

Cercar en aquest blog

Estimaré

d’octubre 24, 2021

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Callaré

fins que el trenc d'alba

es faci llum al meu ventre.

Aleshores estimaré.

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Quan trobis a faltar el mar

Massa poques paraules i el temps promès ha quedat mort a les meves mans sense avançar. I és que avui ens juga en contra; tu t'has despertat amb la veu massa alta i jo amb la gola seccionada i una enyorança obligada a callar. De totes maneres, hi ha una estupidesa que mai no m'abandona; digues-li amor, digues-li emoció descontrolada, ànsies d'estimar, follia inmediata, però tinc onades als meus ulls plenes de sal per omplir-te la mirada quan trobis a faltar el mar.

Desperta

És una estúpida sensació la de sentir clavada l'espina d'un sol moment. Gota a gota, vaig deixant anar l'essència i em faig la morta. Si em llences sorra als ulls, no hi haurà cap retret per part del meu silenci; no cridaran les parets ni es trencaran els vidres de la porta. Cauré agenollada en una cridòria de solitud penjada dels meus cabells. Encara tinc valor el valor de pensar en tu. Encara estic desperta.

Silenci de pedra

Obsevo la negror; ningú no arriba. La voracitat dormida no obté resposta d'una boca toráda: aquesta veu ja no té lletres. I en aquest silenci de pedra, la tarda és un soroll insondable que martelleja.

Sigui

Potser és aquí la resposta. Potser és una línea oculta que només es mostra davant dels ulls que la necessiten. I quan aquestes lletres reconeixen la mirada, alguna cosa dins es sacseja i vibra; sigui el goig de l'ànima en entendre que als llibres hi ha quelcom més del que es llegeix, sigui el seu plor i la seva cura.

udol a la lluna

en aquesta ferida crema el cor de la poesia -es mossega els llavis ofegant el crit- i tot es converteix en un udol inútil a la lluna desproveït

Amb la tecnologia de Blogger