Perquè dels records no se'n pot fer la vida,
perquè allò festéstec era justament
el que ens donava la calma
per sobreviure,
i en el fons,
havia de ser tan llarg...
i és que era tan dolç, tan amarat de follida...
Perquè els records t'ho donen i t'ho treuen,
t'ho posen a les mans, al cor,
i t'ho extirpen,
i tot esdevé un mar incansable
curull de llàgrimes per un somriure.
Però cau...
i de cop i volta un dia
la taula per dos només té una cadira
per un sopar fred, cansat, arrossegat,
esgotat de tanta melangia
com l'ànima buida que no sap on va.
Li dol, però ho sap,
i agafa una altra via...
(Inspirat en Com anar al cel i tornar, de Els pets)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada