No em reconec;
el cos surant en un aire indiferent
i feta un cabdell, l'esperanza rodola carrer avall
enmig de silencis i pregàries.
Observo des d'un cel apàtic
la llunyania de la terra;
les meves mans no poden agafar allò que tant esquerp es mostra
i, tanmateix,
els peus arreltas i el cor fet de tempestes.
Dels darrers trets de vida,
el desig d'arrencar el vol i cloure les parpelles
en favor de la memòria que et conserva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada