Així com cau la tarda,
cauen les paraules al clot profund de la nostàlgia.
Hi ha records de cendra escrits al front,
que es mantenen insurgents davant la serietat
de la disstància;
el somriure a la retina es resisteix a fondre's,
el cos tremola...
però ai las, que fins i tot el glaç més dur es fon
amb el petit sospir de l'enyorança!
I aleshores
s'inunda la vida
feta un mar de llàgrimes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada