Demà farà tres anys que no hi ets.
La vida ja no és blanca.
La pau de la teva mà no es troba tan fàcil
dins l'absència. Ni el record
a vegades no alimenta...
He sobreviscut vivint amb tu.
El temps no té la raó,
jo et porto
viva encara,
aferrada a cada batec que em sostè,
aferrada a la meva mirada.
Qui et va robar de mi?
Qui et va prendre la vida?
He après que es pot viure amb l'amor ferit.
I et donaria el meu alè,
i et donaria tots els meus dies!
però ai, que les Primaveres
sempre acaben tard o d'hora perdent el verd
i tot, en algun moment,
acaba esdevent àrid.
Demà farà tres anys que no hi ets;
demà farà tres anys que dura aquest fred
tan immens
que em cap al palmell de la mà
cada vegada que intento tornar a acaronar-te.
Mai, companya,
mai no deixaré d'estimar-te.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada