A l'Ona
Passeigs llargs,
descobrint l'aigua del mar d'Aiguablava;
els paissatges que, aleshores,
eren gairebé nostres.
Feia tant de sol...!
Corries per les roques
lleugera i contenta,
mirant enere per veure
si seguíem allà,
observant-te,
amb el somriure clavat als llavis.
L'aire feia olor de sal
i les onades se t'enduen i et tornaven
com ara
les passes eternes i borroses
vfénen i van
d'una imatge viva
a una de moreta.
Quin fred fa ara en aquella platja,
quin buit el camí entre les fulles cruixents dels arbres,
que vana la carícia dels raigs de sol
a la cara.
Tu jugant amb l'aigua
és la imatge que m'apuntala
la vida sencera.
Potser és cert
que la pena,
recollida en un preciós record
és,
gairebé,
menys pena.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada