Les vores s'allunyen;
ho miro des de dalt de la torre
fora de les hores del rellotge.
El vell i rovellat,
el que marca la nostra hora
immòbil
des de l'instant ferit.
Ho miro;
veig com va creixent el riu
enmig dels meus ofecs.
Ho escric;
puc sentir l'aire
crec que encara em queda un bri d'alè
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada