Em vesteixo el cor
amb el sotrac inmens
d'un viatge que mai no s'acaba.
És com una lluita aferrissada
que sé que mai podré guanyar,
com una por irada
que es remou a les entranyes
i acaba fent massa mal.
El cor fa un salt al buit.
Conscients que està mal vist,
els ulls, porucs,
amaguen les ganes de plorar.
I és tan estúpid el crit....
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada