pètals

la por asseguda dins dels ulls

cos enllagrimat que s’arrossega

entre grisos obscurs

i mig somrís amarg,

potser un silenci aspre i massa cru,

i el vent entre els cabells bufant nostàlgies

però cau la nit

i sé que surt de dins sense permís

una boira inquieta que atura la guerra

i tancant els ulls,

m’obro les venes amb un subtil plomí

i em surten pètals