Des que tu has marxat,
ja no neixen margarides a les pedres
i tremola la il·lusió apunyalada a ambdós ulls.
Tinc a les venes encara
les restes d'aquell vespre
que ens va omplir els dits de petons,
i encara que sigui poc,
porto massa temps
aturada en un espai erm
on les llums es trenquen
al so de la meva veu trencada
que crida el teu nom
i el desfulla.
Ara és un dolor tan precís
que esquinça els papers
i referma una eternitat tan miserable,
mentre esquerda un cor
cansat de bategar amb ell mateix.
El fred ofega el res que em queda
i la llum em clava les ungles al front.
Em desfaig tremolant entre preguntes;
plorarà també el sol absent?
-la Z s'amaga i no contesta;
la A amaga el rostre incomprès-
Com si no tingués pell,
sento encara el somni cremant en carn viva
i m'arrossego per dins
entre algues i pedres.
Em creix l'estupidesa
de tant escriure versos entristits.
M'estic desfent en plorosos cruixits.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada