rere el vidre
passen disset vents
que posen al cim
massa nits de silenci
voltes, i la boca oberta,
i certa tremolor als somnis
que no saben personar-se
en carn i os
crido gràcies
entre atordides llàgrimes confuses
que no saben bé per qui plorar
visc de l'aire tancat
que surt dels meus pulmons
amarg, destronat
dels meu propi die
acusat de maltractar el present
agafat a la meva mà
ja no té res a veure
amb tu, amb mi,
amb la resta
i si em crido davant del mirall
potser desperti cada cert temps
enfundada en mentides que he cosit
vers a vers
i que configuren la meva veritat més absoluta
potser desperti
per dir-me que encara existeixo,
i seguir sense saber trobar-me
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada