A falta d'equilibri,
opto per embrutar-me les mans
caminant a les palpentes.
Travessant parets de fang
omplint-me els ulls d'imatges
incrustades
que ja no tenen vida
i es van podrint amb els anys.
El desengany és el vestit que em poso
quan cau la nit,
i pels matins,
em cobreixo les espatlles
amb certa alegria inusitada.
Sé que d'alguna manera,
tot surt de mi.
Al fons del pou,
quan ja no té sentit,
els llums s'apaguen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada