Ha arribat el dia i s'ha assecat l'aigua.
Després de l'estridència explotada,
la qualitat de les paraules vessa damunt la taula
i perd el sentit tot el que llegeixo,
tot el que escric.
Tot allò que reposava als palmells de les mans
ara només sap caure d'entre els dits.
Aquests ulls ja no se senten vius.
Crema alguna cosa amb gust de vers
a les entranyes,
però és un eco estrany i confús
que arrasa l'amor propi
i deixa un deixant de ràbia i odi.
I aquella impotència que se'ns ennuega
en el talent mediocre,
aquella obscura temptació,
aquell voler sortir i sempre ser dins,
aquí on els colors agonitzen
i plàcidament s'allotja el meu sosteniment.
Però alguna cosa en mi no vol seguir menjant
els dies clonats, les veus mandroses
que revelen un t'estimo destemperat.
Morir en el temps que trigo
a mirar-me al mirall i dir-me a crits
que per mi, tot això ja s'ha acabat.
Que deixi a la banyera la pell que no em serveix
i introdueixi de nou al fons del coll
el que resta de l'essència adulterada
que no encaixa
en aquest segle corcat i anestesiat.
Que no val la pena fer reviure un contingut
que fa anys que hauria d'haver mort.
I en posar el cap al coixí,
en aquell segon de pau que precedeix la baixada,
només se m'acudeix preguntar per tu.
I el cel rebenta en riallades.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada