020417

Em comença a mossegar per dins

el desig de tancar la persiana.
De vestir-me d'obscuritat

i ofegar-me el cos en una pell callada.

Em trenco a cada somni que dibuixo

amb els ulls clucs

i els llavis molls de nostàlgia.

Que diferent el món quan sé que em faltes...

Apago el llum i deixo les peces al llit,

configurant una silueta que es difumina

quan cau la nit.

Sé que em toca dormir en aquesta cambra

que mai no hagués volgut veure'm patir.

Segueixo suposant que seguiré existint

quan els poemes morin arrossegats

per un cadàver que farà història.

Jo no puc ser indiferent a les ombres...

al fons de mi, ja en sento la planyívola cridòria.