092116

Tinc una ferida a les paraules

que la veu no pot apedaçar.

Ni cosir.

Ni tan sols embastar.

Ensopegant amb les lletres

que es rebel·len contra la més pura nostàlgia,

gotegen suc de vida a cada vers

i la llança es clava

amb més insistència

al clot profund de la distància.

Un mos de paper em baixa per la gola

i queda escapçat

al bell mig de la meva absurda creativitat.

I si l'esperança plora,

que la mà dreta li canti les històries que va escriure

temps ençà,

quan la lluna acaronava silencis de marbre.