Matins densos que es pengen a les parpelles
deixant un pes estrany a la mirada.
Boires que travessen
furioses la nostàlgia,
mans que no s'atansen,
paraules que s'escapcen
mentre una veu es trenca
en un intent absurd de cridar el teu nom.
La porta ja es tanca
bandejant el cor.
La vida no passa, simplement passeja
amb la mirada altiva i els punys tancats.
Davant del mirall
em compta les hores un somriure esguerrat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada