Un infinit de trons
fa trontollar un cos
apedaçat de paraules.
A l'inrevés,
s'alimenta de tot
el que els ulls li regalen;
i s'embafa de tristeses
pròpies i alienes,
de somriure sacrificats
en detriment d'una proximitat
mal calculada.
Potser era jo
aquella absurda dama
que per les nits voltaba
cercant espais.
Potser era jo,
sí,
o potser era una altra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada