Clavo els ulls en una taula
plena de memòria.
Arreu les teves mans,
els meus mutismes,
les coses que no entenc
i les que encara em criden.
Faig un inventari de les hores
que han passat amb total discreció
i d'aquelles que m'han fet viure.
La balança mai no s'equilibra.
Ho miro amb un posat distret
que es fixa més del que voldria.
Alguna cosa cau enllà de mi.
Encara estic pensant si tornar a recollir-la.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada