123015

Permet-me que trenqui aquestes hores

mot a mot,

vers a vers,

paraula a paraula.

Rere els cortinatges poc assenyats,

vermells, caiguts,

sense cap bri d'innocència,

allargant el braç

per travessar, per anar a buscar-te.

Permet-me que et trenqui aquesta calma

que ara t'assuauja la vida,

i les pors.

Per quan obris els ulls, i et torni l'horror

d'un dia a dia que no s'immuta,

se't remogui el cor

de sentir una mà blanca,

una mà estranya,

que t'acarona el front

mentre descanses.

No és un tracte. És una necessitat,

és egoisme d'acompanyar-te.

Tu no has de fer res...

Tu respires. Tu ets.

I amb això,

jo,

em sento pagada.