A voltes,
el record opac dels teus llavis
em rodeja
i alguna cosa al fons del cor
em pren i em crema.
Ja no tinc por
de sentir-me externa a aquesta cambra;
ara res no té
la mateixa importància.
Ara danso la cançó desconeguda
sota la pluja
que em vesteix de vida.
I quan camino,
les pedres a les butxaques
fan música de fons
per a les teves imatges.
I jo...
jo només em dedico a somriure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada