M'assec a la cadira del balcó
com si per dins m'ofegués la casa.
Respiro un aire cru
que no m'aporta la vitalitat que necessito
per enfrontar-me al buit.
I què puc dir,
si ara els mots em surten
espatllats.
Si la vigència dels dies
s'ha fos al meu davant
sense avisar,
i ja no queda espai entre cortines
per amagar-me.
Si tanco la porta,
el que queda fora
ja no és part de mi?
Quina llàstima;
tot estava escrit
dins de cada ombra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada