080515

Viatjo de puntentes

a través dels dies i els camins

fins acostar-me a la porta de fusta.

La que obre les teves mans

i els teus records.

Hi sóc. Ho sé.

Arraulida com un misteri antic.

I tu,

que hi ets,

com un somni del passat hivern,

i revius a cada mot,

a cada batec

que deixo sortir només de nit.

 No t'escolto des d'aquí,

però et veig,

a les pedres del carrer,

a la llum dels fanals que en fer-se fosc

il·luminen el meu camí,

tan orfe,

però tan ric de records,

que busco la ruta més llarga

per gronxar-me més en les imatges

que de nosaltres vaig configurant

com el secret conclòs.

I a cada tros de pell

que vas acaronar

un mot ardent

somriu tatuat

com una marca febril

del somni més plaent.

Jo em recullo en ell...

ets el meu asil.