Amb el pensament adormit
i les ganes de seguir a la butxaca,
des del meu pedestal de vida aliena,
m'observo des de dins.
No em reconec els ulls.
Al fons, un vidre opac a la finestra
projecta un reflex pàl·lid i absurd
d'una dona que es va fent petita.
No tinc nom. No tinc resposta
a la pregunta que em ronda
les mans i els peus.
Somric al fons de mi, sense adonar-me
que els llavis es retorcen
en un intent absurd i comprimit
de fer un somriure.
L'aire m'asseca una llàgrima furtiva
perquè em sento trista perquè sóc feliç.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada