160315

Camino.

Les passes volen ser fermes,

però trontollen damunt la corda

que surt dels teus ulls.

La llunyania ja fa temps

que no m'afecta. Que no la sento,

perquè ara ja és una part de mi.

Les setmanes s'arrosseguen

lluitant contra elles mateixes

intentant guanyar un espai

que fa massa temps que van perdre.

Ara els sons em són distants

i només ressona en mi

aquella música que sempre canto

quan intento fer fugir les pors.

Però només aconsegueixo acostar-me

a una absència leta

que va deixant un rastre similar

al que deixen els malsons de matinada.

I passa un dia. I passen dos. 

I passa un mes.

I segueixo impassible,

mirant per la finestra

aquesta distància fonedissa

que uneix les nostres mans.

Res no sembla tenir prou importància

com per omplir les hores

d'aquest desgavell de distàncies i absències

que sempre resta aquí quan passa la tempesta.