Un vers petit

Angoixa.

I em crea murs de pedres

a les venes.

I la pell, que lentament es tensa.

I una suor freda

pinta el front que em crema.

Presència.

I absència que tan cruel es manifesta.

Indiferència…(?)

que em penjo a les parpelles i a la veu.

I el so és molt lleu… oh sí, tan lleu

que no pot moure ni l’aire que respiro.

És angoixa…

angoixa d’aquest buit.

Angoixa d’una por massa imperfecta…

…però un tros de mi

somriu recolzat a la finestra

olorant la nit

i deixant un vers petit a cada estrella.