Així...

Es retorça per dins

aquella emoció insana

que remou la meva pell.

Recullo les restes

de les paraules malversades

que he anat deixant els darrers dies,

les darreres setmanes,
i que no has pogut veure.

Així de silenciada la protesta.

Així de callada la mirada

quan somrius davant la meva cara

i jo somric, imaginant una altra.

Una que vaig conèixer, 

que absurdament esperava.

I em regales preguntes,

de dies, d'estones, d'hores nocturnes.

I jo no tinc resposta...

si la única frase que puc dir-te

és que vaig estimar-te.

I que, n'estic segura, t'estimo encara.

Però a vegades,

el cos cau sense adonar-se

enmig d'una espiral que va als inferns

i l'ànima es cansa.

I mai no obrir la boca

per confessar les coses que no passen,

les coses que no tenen cap raó de ser.

I tu que imagines

carícies que s'escapen, amagades

i vestides de vi i de soledat.

No, no és així.

Mai no he tingut por de les paraules.

He tingut por de que els teus ulls trenquessin

aquesta confiança.

He sentit tristesa per una distància

que tu sol vas crear.

I ara he de tornar...?

Ho sento, però ara em costa massa.