Pujo fins dalt de la muntanya
i clavo la meva creu de pedra
mirant el mar.
Amb els anys,
es cobrirà de fulles,
però jo ja ni hi seré.
Jo seguiré endavant
fins que arribi a la porta rovellada.
Em pregunto si tindré valor
d'obrir-la i enfrontar-me.
Per si em cal,
em reservo un racó
al núvol més alt,
on podré amagar-me quan la nit
se'm faci massa fosca.
Se'm faci tan negra
que no sàpiga tornar.
que no sàpiga tornar.
L'únic consol que em calma el cor
és pensar que sempre quedarà
la vella promesa
escrita amb foc.
I al seu costat,
aquella estranya veu
que cantarà versos dalt de la carena,
aquella estranya veu
que cantarà versos dalt de la carena,
al costat d'una creu de pedra
que mira el mar i desafia el sol.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada