La nit

I quins dilemes té la nit.
De sons estranys i foscor infinita.

Em tremolen els peus que caminen

desconcertats

per un passadís de rajoles antigues.

Amb un dit palpo els meus llavis,

tan muts, tan secs,

que no poden  pronunciar cap paraula.

No encenc el llum...

sé on es troben les parets

i com travessar-les.

No m'interessa que els mots em sonin amables.

La crueltat genèrica dels dies

es contraposa

amb la serenitat d'aquesta nit.

Escolto la nit...

I m'adono que rere la porta

les coses no són com imaginem,

que les pors són els vestits 

que ens pengen dels ulls,

i pesats i opacs i negres,

no ens deixen mirar més lluny.

Jo sec aquí

en un enrajolat antic

de dibuixos impossibles

que em fan distreure el sentit.

Obedient, em recolzo al braç de la foscor...

i ella, tempestuosa i confident,

no em deixa dormir...