Albirant de lluny aquell futur
que tantes vegades havíem somniat,
imaginant-nos creuant la porta
de la prosperitat,
jo em desvio del camí marcat
i trec el cap per una finestra
que no dóna al carrer.
Sento les teves mans damunt les espatlles
i m’adono que l’amor no és sempre suficient,
i que el cos a vegades és savi… i inconscient...
Distingeixo dins meu dues alegries
que em fan la vida plena.
Tu sempre hi ets. Sempre present
dins del cor encadenat.
I la por s’esvaeix de la meva pell
quan un sol de novembre
li pinta aquells reflexos tan subtils,
però tan hàbils
que em retornen la certesa
que ja fa temps sabia.
Sé que no he perdut el temps.
Sé que tots aquests anys aprofitables
m’han ensenyat a somriure
sense tenir-ne ganes.
Ets tu aquesta màgia.
Ets tu aquest somni que desplaça
la por que m’assetja quan m’atrapa
el neguit de la necessitat.
Jo no regalo petons,
no regalo armes destructives
ni paraules silenciades.
Jo crido a viva veu
un amor, que és el meu,
que és el que em mana.
Però a vegades,
i això no ho puc negar,
trauré el cap per la finestra
que no dóna al carrer.
I encara que mai no t’expliqui
el que hi veig,
et prego que comprenguis
que el meu cor és teu
però el meu cos....
el meu cos a vegades se’m rebel·la
i es transforma en una arma tan potent
que intento silenciar sense reserves.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada