Vaig seure sense mirar res.
Les mentides feien nafres als ulls
que em miraven des del mirall.
I qui sap quant temps vaig contemplar
aquella imatge tan desconeguda,
tan terrorífica, tan estranya.
Al capdavall, només era jo.
Amb la meva pell i els meus llavis,
en una mena de somriure esguerrat.
Agafant-me les mans, vaig pensar en saltar,
en deixar-me caure rere el vidre
que em reflectia. Travessar-lo
amb els ulls oberts i al capdavant
per no perdre'm ni un segon de la caiguda.
Però la por enganxada a la pell, el neguit
de no saber caure mai dempeus
em va aturar en el precís moment
en què els peus relliscaven
al límit de les meves emocions.
Algun dia hauré d'arribar al fons.
de tot aquest misteri que em desborda.
de tot aquest misteri que em desborda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada