T'obliguen a morir

T'obliguen a morir.

Mirant una finestra que mai no s'obre,

va passant el temps massa inconscient
com representacions que ara ens són desconegudes.
El món ens és estrany;
hem perdut les imatges retingudes
al llarg dels anys.

I des de lluny,

la vida encadenada

al llit que sempre espera.

Que sempre atrapa.
Que mai no es cansa de fer-nos de llar.

Si intentes donar un pas,

caus sense pietat

on els somnis es trenquen.

De fet, ja no hi ha somnis

que es mantinguin sencers,

perquè el cap es desespera

i no li serveix de res somniar

les coses que no espera.

Que ja no han d'arribar.

Perquè t'obliguen a morir,

i no hi ha llàgrimes que puguin redimir

aquesta por que neix als ossos.

Al fons de la cambra

un silenci penja a la paret

i uns ulls que miren sense voler comprendre

que la imatge en el mirall

ja no és la que era.

El desig de seguir arriba a fer mal.

Forada lentament tota alegria

que ens mantenia dempeus

dia rere dia.

Esgarrapant amb les ungles

el poc aire que ens entra,

la llum ens fa coïssor

a les entranyes

i ens amara la tristesa

de veure rostres tristos

que ens compadeixen.

 T'obliguen a morir.

I la vida esdevé efímera,

traïdora i il·lusòria.

Al final, les polseres cauen

i la veu es cansa

de lluitar contra hores

que mai no acaben.

Tant és la resta.