Asseguda en una butaca desgastada,
el llibre el cau d'entre les mans.
M'adormo en els teus ulls,
els que guardo a la pàgina dos-cents noranta dos.
En una foto que em mira des de lluny
feta paraula.
Lentament,
un record absent va prenent forma
al meu davant:
onírica resposta.
Eres tu qui deia que les hores
caminen massa a poc a poc.
No, jo a no penso en hores.
Ara em vesteixen els dies. Les setmanes,
Algun dia seran els mesos. Potser els anys.
És el temos entre tu i jo
que ha escrit aquesta història.
Un temps que sense treva es va oxidant.
Ho sé del cer,
m'ho diu la memòria.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada