Fonent l'anella solmene,
carregada de motius que desentonen,
enyoro aquella calma
que em feia obrir els ulls
sense espantar-me.
Alçava el cap al cel,
la vida em regalava aquells perfums
d'una serenitat aparellada.
El paper emmarcat, i amb tant orgull...
I ara...
ara em talla en dos la nit.
Em cou a cada porus de la pell
el joc absurd dela juguesca:
jo no puc apagar la foguera,
demà, quan em vegis, escup-me mots de gel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada